¿Qué passa amb els aliments?

MªDolores Raigón és una referència dins del món de l’agroecologia, és una científica de prestigi, és valenciana i la tenim ací al costat, en la politécnica de València.

Agarreu-se amb el currículum d’aquesta dona:

Doctora en Ingeniería Agrónoma por la Universidad Politécnica de Valencia (UPV), Catedrática de Escuela Universitaria del área de Edafología y Química Agrícola. Adscrita al Departamento de Química de la UPV. Profesora en la Escuela Técnica Superior de Ingeniería Agronómica y del Medio Natural. Profesora invitada del Department of Plant Science. College of Agriculture and Natural Resources de la University of Connecticut (USA). Presidenta de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica. Autora de libros diversos sobre los alimentos ecológicos y de origen vegetal e investigadora principal de diversos proyectos sobre biodiversidad, alimentación y agricultura ecológica.

Lola Raigón conclou que els aliments baix el sistema de producció convencional SÓN DEFICITARIS EN NUTRIENTS i que cal recuperar-los practicant l’agroecologia de proximitat. MÉS CLAR AIGUA.

Considerem molt important  retindre i difondre el que diu Lola Raigón en aquest vídeo, donat que aquestes evidències, ni la industria, ni els gran distribuïdors, ni tan sols les autoritats de l’administració tenen interés en que es coneguen. Ací sólament el consumidor/a i el productor/a de proximitat podem canviar les coses, ningú no va a fer res si no ho fem nosaltres.

Les raons ací exposades estàn  avalades desde el punt de vista científic i són conegudes.

😉

Anuncios

Nugant cordes. Documental sobre esperiències agroecològiques.

Holaaaaaa avuí és un bon dia, les nostres amigues de Cúrcuma ens han comunicat que el documental “Nugant cordes” ja està disponible en Youtube de lliure accés.

Aquest és un projecte al que el tenim molt de carinyo perquè igual que nosaltres està fet per gent que sent de debó amor per aquesta forma de vida i per l’entorn. Després de rodar-lo per tot arreu perfí ho han fet de lliure accés com van prometre. Gràcies Mayte i Juan!!!

Juliol d’homenatge a la la séquia mare

Aquest mes de juliol hem fet una aventureta, s’ens va ocórrer anar caminant des de casa a Puçol per la séquia mare (séquia de Montcada). Després al dia següent pujàrem al Monte Picaio.

D’aquesta manera voliem conéixer en primera persona dos elements que vertebren el paisatge i que veiem tots els dies des de casa, el recorregut de l’aigua que rega l’horta nord i la muntanya.

La muntanya avui per avui aporta la biodiversitat d’espécies forestals i fauna a un territori que exceptuant les experiències ecológiques i agroecológiques està ocupat per la agroindustria contaminadora i depredadora.

I la séquia és história viva de l’horta, el seu recorregut et trasllada a l’epoca medieval i et dona una idea de la gran aportació que durant 800 anys més de 30 generacions de llauradores i llauradors s’encarregaven de conservar i millorar, deixant-nos una riquesa inmensa que en els ultims 60 anys alguns s’estan encarregant d’anar arruinant.

Som de la idea de que com animals humans tenim que fundir-nos amb la terra per a arribar a conéixer-la i poder estar en sintonia i respecte amb ella, poder comprendre-la i resignificar-la a la nostra manera juntant tradició i modernitat.

No solament volem que ens conten históries de la séquia, volem adquirir un coneixement expreriencial.

Conexió de la Séquia de Montcada amb el braç del Molí d’Albalat del sorells.

La séquia de Montcada enfonsa els seus origens en la València musulmana. L’any exacte de construcció de la séquia continua siguent un misteri donat que no hi ha documents d’aquesta época.

 

Pepo en la séquia inspeccionant el terreny.

Actualment es parla de que la séquia pogué construir-se cap al l’any 1010 dc en l’época on es configurà el regne de la Taifa de Balansiya. Se sap que no era una séquia com les altres perquè es denominava séquia “Reial” i era retinguda per el monarca. També es conegut que ja en época musulmana arribava fins a Puçol. Per aixó en principi el nom no era el de “Séquia de Montcada” sino el de “Séquia Reial que va a Puçol”.

 

Braç del Molí d’Albalat. Al fons el Molí.

Així pues Jaume I s’asignà la séquia Reial musulmana el 1238 com a part de la conquesta al rei musulmà, i fou séquia reial fins al 1268 quan la va cedir als llauradors i llauradores valencians, possiblement en aquest moment adquireix el nom de “Séquia reial de Montcada” i a partir d’eixe moment la gestió tingué com a protagonistes als llauradors, gestió que encara dura en l’actualitat siguen el tribunal de les aigües la institució jurídica més antiga d’Europa.

 

 

Encara que la creació del primer sistema hidráulic de lo que es coneix com l’Horta de València fou obra de la València musulmana, cal reconéixer, segons els historiadors, que la València cristiana aportà una millora i donà un impuls i una conexió definitiva al sistema de canals, braços, llengües i camins de l’Horta per a vertebrar un sistema productiu que ha arribat fins a l’actualitat, i que si l’agroindustria no ho destroça podria durar 1000 anys més.

 

A més a més el sistema hidráulic de l’Horta aporta una novetat sociopolítica a l’época cristiana i musulmana que crida l’atenció, és l’us comunal del recurs hídric. En época musulmana era un sistema gestionat per els clans familiars de llauradores i llauradors en régim de tributació al regne, i de la mateixa manera els llauradors cristians a partir de la cesió de la gestió del regadiu per part de Jaume I en l’any 1268, configuraren un ús comunal amb repartiment i sistemes de resolució de conflictes en forma de tribunals propis (tribunal de les aigües).

I aquesta fou l’aventureta d’aquest mes de juliol quen ens ha permés tindre una visió clara del regadiu a l’horta nord.

🙂

 

Un trocet de felicitat

Avui…fa una estoneta, a poqueta nit, he improvisat el sopar. Ha sigut de la manera següent: m’ he plantat davant de l’hort i he dissenyat el que anava a menjar minuts després mirant la nostra humild producció. P1020269

En marxa, doncs! He collit un grapaet de bajoqueta, alberginia, alfabrega i, com no, he anat al galliner amb entusiasme per trobar el nombre d’ous. Quasi diana!! 5!!!De sobte, una sensació de benestar i satisfacció m’ha brotat per tot el cos fins que s’ha fet somriure. I així, m’he anat caminant 50 metros fins al llindar de la porta de casa.

De nou, el plaer m’envaia, cuinar i sentir de fons els grills (llàstima que des d’ací no es senta!). Ja a taula a puntet de pegar el primer mos, m’he donat la resposta, aixó és un instant de felicitat! P1020271

Com diria la meua amiga Lucia, aquest trocet és “sencillez plena”  . No necessite res més. He sigut conscient de tot el procés. He estat present en tot moment, el tacte de les fulles, l’humitat de la nit, la palla abraçant als ous etc. Aquest acte, el nutrir-me, m’ha fet reflexionar sobre la meua petjada ecològica: la respiració dels meus passos…

Visca la sobirania alimentària!!!!!

Soberana de la felicitat!!!

p.d. El sopar ha consitit en: ous bollits i bajoqueta i alberginia amb salsa d’alls i alfàbrega. Tot de casa!!

 

 

 

La tornada

Sembla que l’estiu és un parèntesi. Una pausa. Per això l’activitat agroecològica (fora de l’Alqueria, clar!) es posa en marxa de nou amb el setembre justetet amb l’arribada de la tardor.

Tornem a l’activitat frenètica de les caixetes... collir, pesar, encaixar, transportar… gaudint de cada pas del procés amb un somriure.

Amb el producte estrela de la setmana, la carabassa de torrar i totes les seus modalitats..

Tornem a eixir als mercats de pròximitat i soberans: Ecomaclet i Mercat de Roca.

 

Tornem al plaer de difondre la sobirania alimentària a qualsevol que ens vullga escoltar! Fent comunitat!!!!

 Ja estem ací!!!!!