Adeu 2017!

L’any s’acaba però el treball de l’Alqueria la Bota continua, i avuí diumenge 31 de desembre també. Ha sigut un matí molt profitòs i simbòlic, com ens agrada.

Hem estat cremant la brossa acumulada des de fa mesos, en realitat tot un any, estacions successives apilant-se fins avuí. Bonic, no?Les senyals estan per a qui les vol mirar, el foc redemptor que devora tot el que li dones…I clar, no hem volgut desaprofitar l’oportunitat de tirar pors, inseguretats, fantasies alhora amb les branques, “males herbes”…Tota la collita sobrant de l’any -delicies del destrio- com bledes, flors de carxofes passades, inclús feia oloreta a estiu quan es cremava l’alfabrega vella i seca. Totum revolutum!!

La veritat és que s’aclara el camp. La visió per fora i per dins

El pase de diapositivas requiere JavaScript.

, d’una mateixa també. Et sents més lleugera, menys brossa al cap…i per terra. Quina millor manera d’acabar el 2017 abans de les campanades!

Diem adeu i gràcies al 2017 per tot el que hem pogut viure i sostindre amb conciència, i tot el que ens ha donat de menjar la Pachamama!

Benvingut i benvolgut 2018!!!!

Anuncios

Gallines 6- Ous 0

Eixe és el marcador actualment de casa.

L’acceptem. No busquem subtitutes del “banquillo”. Formen part ja de nosaltres, les 6 gallines i el gall. Els ous vindrán quan siga l’hora, quan l’estació siga propicia per a crear una membraneta dura i ferma com un escut càlid on habitar vida o al menys rovell i clara d’ou. Empatitzem. La càscara naix d’un esforç, d’una energia que es repeteix dia a dia. La tardor no només és un paisatge sense fulles i guants, no només és caure en la nostàlgia de l’estiu en voler més hores de dia i menys de nit. La tardor és eixe marcador també.

I l’acceptem perque hem volgut tornar a la natura: una raça autòctona Chulillana- d’ací- poc ponedora i sensible a la tardor (com totes les gallines campestres o hortelanes en aquest cas!). Ara que la cistella està vuida i els plats manquen d’eixe color groguenc cridaner, m’ature a pensar en eixes prestatgeries plenes de caixetes aparcades en bateria repletes d’ous de tots els números tatuats, repense conceptes que s’associen: gallines industrials..

I continue reflexionant en què no fem nosaltres per tindre ous i que fan els altres per tindre, però no tindre de manera sostenible com un contracte equitatiu entre la gallina i l’ésser humà sino tindre en excés de dia i de nit, a la tardor, a l’hivern, fora de temporada. Me pose la mà al cap i un sospir m’ompli de pena perque cóm l’han de tractar a la gallina si ja veiem com l’ésser humà ho fa amb la seua pròpia espècie, la Humanitat! Hobbes*diria  “l’home és un llop per a l’home” i jo afegiria “i per a les gallines”! Encara que l’actualitat amb el seu ritme, lent i burocràtic avança cap a una certa dignitat, com aquesta noticia.

A l’Alqueria la Bota, les gallines no només les tenim per a tindre ous, sino també per a recordar-nos la nostra natura salvatge, despreocupada, animal.

*Transcripció tal qual, sense parar atenció en l’insensibilitat de gènere del s.XVII

L’Horta en resistència!!

Avuí diumenge ha sigut un dia de lluita. En realitat com tots els dies perque l’Horta està en perill d’extinció però aquesta vegada donant-li pas no tant a les paraules i més a l’acció. La passejada indignada ha estat invisible probablement per a practicament tota la ciutat que està d’esquenes al seu voltant natural. Ens dirien “total, són inputs”, “recursos”. És molt més, tant que no es pot quantificar perque el passat no torna. Només deixa petjades per a qui vullga mirar, i les voreres de l’autovia són eixos fòssils que estàn a punt de ser abducits per la carretera.

En nom del progrés s’està fent tant de mal!S’ha segrestat el patrimoni natural de les nostres avantpassades per a prioritzar temps de conducció, accés de la ciutat. Entenc que és difícil un equilibri entre passat-futur però per què sempre guanyen els de sempre!Així que nosaltres diem: Resistirem!!

Clar però no a soles, amb la plataforma d’Horta és futur i la suma d’altres col.lectius i gent sensibilitzada en el tema es tracta de visibilitzar aquest problema actual, que ara és l’ampliació de la V-21 en detriment com no de l’horta: terra i persones.

Inclús l’art urbà s’acosta a la problemàtica del camp. Diego Mir amb L’Horta és vida encerta el nuc, un cor de carxofa sagnant. En francés l’expressió “tindre un cor de carxofa” –avoir un coeur d’artichaut– fa referència a les persones que són generoses i amables. Curiós, no?

La natura ens parla a través de l’art, l’hem d’escoltar!

La xufa en flama!!

Pareix una novel.la valenciana picantona d’antany però no, la realitat és la que és. La tardor és cíclica i la xufa també*. Ara toca paisatges encesos per la nit, de matí, de vesprada. Núbols carregats de fum de palla que enganyen als nostàlgics de la plutja. Això sí que pareix que haja desaparegut.

En canvi, la xufa perdura, no sabem quant de temps, supose que fins que el mercat decidisca el final de la seua rentabilitat monetària, ahí sí, sense cap nostalgia. Per tant, aprofitem d’aquestos retalls del passat que sempre tornen pel moment. Si fèrem un calendari, el mes de novembre seria el d’eixe fruït sec que m’ensisa cru i per descomptat en forma líquida tan dolçament fresca en estiu.

 

Quina sort la nostra de viure aquestos mesos (el proper conreu és encara una incògnita) a voreta d’un xufar. L’hem vist creixer, fer-se brossa, secar-se i ara cremar-se com una mena d’ofrena purificadora al que vindrà després. La terra acull les cendres, es torna negra i encara dona refugi a la xufeta amagada baix les flames apagades.

Som testimoni de tot el procés i ací em volgut amb aquestes imatges donar-li el seu homenatge de tots els dies que hem acompanyat a qui ha estat “cuidant-la” fins l’arreplegà i viatge fora de les nostres sèquies.

*Recorde el post del novembre 2016: Paisatges de Tardor a l’Horta i el del març 2017: Temps de xufa.

 

 

¿Qué passa amb els aliments?

MªDolores Raigón és una referència dins del món de l’agroecologia, és una científica de prestigi, és valenciana i la tenim ací al costat, en la politécnica de València.

Agarreu-se amb el currículum d’aquesta dona:

Doctora en Ingeniería Agrónoma por la Universidad Politécnica de Valencia (UPV), Catedrática de Escuela Universitaria del área de Edafología y Química Agrícola. Adscrita al Departamento de Química de la UPV. Profesora en la Escuela Técnica Superior de Ingeniería Agronómica y del Medio Natural. Profesora invitada del Department of Plant Science. College of Agriculture and Natural Resources de la University of Connecticut (USA). Presidenta de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica. Autora de libros diversos sobre los alimentos ecológicos y de origen vegetal e investigadora principal de diversos proyectos sobre biodiversidad, alimentación y agricultura ecológica.

Lola Raigón conclou que els aliments baix el sistema de producció convencional SÓN DEFICITARIS EN NUTRIENTS i que cal recuperar-los practicant l’agroecologia de proximitat. MÉS CLAR AIGUA.

Considerem molt important  retindre i difondre el que diu Lola Raigón en aquest vídeo, donat que aquestes evidències, ni la industria, ni els gran distribuïdors, ni tan sols les autoritats de l’administració tenen interés en que es coneguen. Ací sólament el consumidor/a i el productor/a de proximitat podem canviar les coses, ningú no va a fer res si no ho fem nosaltres.

Les raons ací exposades estàn  avalades desde el punt de vista científic i són conegudes.

😉