Llavors lliures!!!

Guindilla republicana

Varietat tradicional, llavor tradicional, llavor local o autòctona. Tot són noms per a definir una llavor que essencialment és una llavor lliure, una llavor que s’escapa de les garres de la indústria, una llavor feta per camperoles i camperols.

En aquesta lluita per la Sobirania alimentària el tema de les llavors és una qüestió fonamental. Com a punt de partida si conservem la nostra sobirania sobre les llavors podrem tirar endavant amb la sobirania sobre els nostres aliments, és una tasca que solament es pot fer conreant i multiplicant les nostres pròpies llavors que donem e intercanviem amb altres companyes camperoles.

La llavor lliure és una llavor que no te amo, que pertany a la comunitat camperola. A banda de ser lliure conserva unes característiques molt interessants.

Avantatges de la llavor lliure

És una llavor que conserva una gran potència genètica que li permet estar millor adaptada. Diguem-ne que conserva la capacitat d’adaptació. A partir d’una llavor lliure puc crear més varietats lliures adaptades a altres condicions ambientals. Les varietats convencionals estan minvades d’aquestes capacitats, tenen escasa capacitat d’adaptació i en molts casos són estèrils.

Actualment els aliments han perdut nutrients i una de les raons és haver abandonat la utilització de llavors lliures, millor adaptades als ecosistemes que són capaces de traure de la terra major quantitat de nutrients i sintetitzar-los.

Com es crea una llavor lliure

A partir d’una varietat silvestre obtindríem una llavor amb plenes capacitats d’adaptació, una varietat diversa genèticament. Tinga’m en conter que si estem parlant d’ecosistemes a més diversitat major equilibri, major potència. Aleshores amb aquesta llavor ja podem treballar, és una llavor oberta , podem treballar sobre ella per a adaptar-la al nostre territori i anar seleccionant característiques que ens interessen, com ara sabor, textura, olor, mida color, capacitat de conservació, etc.

Quan es produeix una fixació genètica de les característiques que hem seleccionat aleshores hem creat una varietat. Aquest procés és llarg, d’uns 30 anys.

Actualment la indústria ha fet que es perga el 50% de la diversitat cultivada perquè les característiques que es seleccionen han de veure amb criteris de rendibilitat econòmica. Per això les tomaques industrials no saben a res.

Les tomaques de varietats locals estan plenes de matisos organolèptics i ens ofereixen una diversitat plena de sensacions diferents.

Apostem per les llavors lliures

Un exemple clar són les tomaques. Solanum Lycopersicum és l’avantpassat de totes les varietats de tomaca cultivada actuals. No és increïble?

Tomaca quarentena, liguria, Xerri allargat i rosada de Castelló

Mireu, aquestes són algunes de les tomaques que hem cultivat enguany amb llavors cedides per l’associació “Llavors d’ací” (gràcies). D’eixe avantpassat comú s’han creat tota aquesta diversitat, gràcies a la potència genètica que conserva, i moltes més varietats es podrien crear. Açò amb les llavors amb copyrigth no passa.

Rave roig, fava de Bétera, safanòria morada, bleda d’Eslida, encisam mantegosa, nap de Crevillent, pésol de trencar, són algunes de les varietats que conrearem aquest hivern a l’Alqueria.

Salut i varietat

🙂

 

Anuncios

Indígenes, amor a la terra

Aquest dissabte varem assistir a l’assemblea de solidaritat amb Mèxic, concretament, donar recolzament al Consell Indígena de Govern i a la seua candidata Marichuy. Més de 20 ciutats del món des de Sydney, a Brasil passant per Montreal, Bruseles i CSO l’Horta de Benimaclet estaven conectades alhora per escoltar la “vocera” Marichuy i el seu equip que es presenten a les el.leccions de Mèxic. I no el tenen gens fàcil.

La globalització permiteix aquestos miracles, desfer fronteres, unir-se a una sola veu, la dels pobles indígenes originaris tan invisibilitzats i acallats. Són els primers que van patir l’actual aldea global fa 500 anys, un idioma dominant, una religió opressiva aliena, una cultura imposada i com no unes terres usurpades. PErò resisteixen!Eixe és el cant!Lluiten per eixe amor a la terra, a la natura, a la vida; i no parlen en clau de recursos naturals, ni títols de propietat com nosaltres.

Tot allò em fa pensar…on estàn els nostres indígenes?Qui protegeix els arbres que banyen les sèquies?On està eixa cura cap a l’Horta que ens envolta?Queden camperols i camperoles o només agricultors/es?

És també la nostra lluita. Les seues paraules, nostres també.

¿La toma de poder? No. Apenas algo más difícil. Un mundo nuevo.

(Subcomandante Marcos)

 

 

Gallines 6- Ous 0

Eixe és el marcador actualment de casa.

L’acceptem. No busquem subtitutes del “banquillo”. Formen part ja de nosaltres, les 6 gallines i el gall. Els ous vindrán quan siga l’hora, quan l’estació siga propicia per a crear una membraneta dura i ferma com un escut càlid on habitar vida o al menys rovell i clara d’ou. Empatitzem. La càscara naix d’un esforç, d’una energia que es repeteix dia a dia. La tardor no només és un paisatge sense fulles i guants, no només és caure en la nostàlgia de l’estiu en voler més hores de dia i menys de nit. La tardor és eixe marcador també.

I l’acceptem perque hem volgut tornar a la natura: una raça autòctona Chulillana- d’ací- poc ponedora i sensible a la tardor (com totes les gallines campestres o hortelanes en aquest cas!). Ara que la cistella està vuida i els plats manquen d’eixe color groguenc cridaner, m’ature a pensar en eixes prestatgeries plenes de caixetes aparcades en bateria repletes d’ous de tots els números tatuats, repense conceptes que s’associen: gallines industrials..

I continue reflexionant en què no fem nosaltres per tindre ous i que fan els altres per tindre, però no tindre de manera sostenible com un contracte equitatiu entre la gallina i l’ésser humà sino tindre en excés de dia i de nit, a la tardor, a l’hivern, fora de temporada. Me pose la mà al cap i un sospir m’ompli de pena perque cóm l’han de tractar a la gallina si ja veiem com l’ésser humà ho fa amb la seua pròpia espècie, la Humanitat! Hobbes*diria  “l’home és un llop per a l’home” i jo afegiria “i per a les gallines”! Encara que l’actualitat amb el seu ritme, lent i burocràtic avança cap a una certa dignitat, com aquesta noticia.

A l’Alqueria la Bota, les gallines no només les tenim per a tindre ous, sino també per a recordar-nos la nostra natura salvatge, despreocupada, animal.

*Transcripció tal qual, sense parar atenció en l’insensibilitat de gènere del s.XVII

L’Horta en resistència!!

Avuí diumenge ha sigut un dia de lluita. En realitat com tots els dies perque l’Horta està en perill d’extinció però aquesta vegada donant-li pas no tant a les paraules i més a l’acció. La passejada indignada ha estat invisible probablement per a practicament tota la ciutat que està d’esquenes al seu voltant natural. Ens dirien “total, són inputs”, “recursos”. És molt més, tant que no es pot quantificar perque el passat no torna. Només deixa petjades per a qui vullga mirar, i les voreres de l’autovia són eixos fòssils que estàn a punt de ser abducits per la carretera.

En nom del progrés s’està fent tant de mal!S’ha segrestat el patrimoni natural de les nostres avantpassades per a prioritzar temps de conducció, accés de la ciutat. Entenc que és difícil un equilibri entre passat-futur però per què sempre guanyen els de sempre!Així que nosaltres diem: Resistirem!!

Clar però no a soles, amb la plataforma d’Horta és futur i la suma d’altres col.lectius i gent sensibilitzada en el tema es tracta de visibilitzar aquest problema actual, que ara és l’ampliació de la V-21 en detriment com no de l’horta: terra i persones.

Inclús l’art urbà s’acosta a la problemàtica del camp. Diego Mir amb L’Horta és vida encerta el nuc, un cor de carxofa sagnant. En francés l’expressió “tindre un cor de carxofa” –avoir un coeur d’artichaut– fa referència a les persones que són generoses i amables. Curiós, no?

La natura ens parla a través de l’art, l’hem d’escoltar!

¿Qué passa amb els aliments?

MªDolores Raigón és una referència dins del món de l’agroecologia, és una científica de prestigi, és valenciana i la tenim ací al costat, en la politécnica de València.

Agarreu-se amb el currículum d’aquesta dona:

Doctora en Ingeniería Agrónoma por la Universidad Politécnica de Valencia (UPV), Catedrática de Escuela Universitaria del área de Edafología y Química Agrícola. Adscrita al Departamento de Química de la UPV. Profesora en la Escuela Técnica Superior de Ingeniería Agronómica y del Medio Natural. Profesora invitada del Department of Plant Science. College of Agriculture and Natural Resources de la University of Connecticut (USA). Presidenta de la Sociedad Española de Agricultura Ecológica. Autora de libros diversos sobre los alimentos ecológicos y de origen vegetal e investigadora principal de diversos proyectos sobre biodiversidad, alimentación y agricultura ecológica.

Lola Raigón conclou que ELS ALIMENTS PRODUÏTS BAIX EL SISTEMA DE PRODUCCIÓ CONVENCIONAL/INDUSTRIAL SÓN DEFICITARIS EN NUTRIENTS i que cal recuperar-los practicant l’agroecologia de proximitat. MÉS CLAR AIGUA.

I això passa per 4 raons fonamentals:

  1. L’empobriment del sol agrícola.
  2. La quasi exclusiva utilització de varietats híbrides i modificades.
  3. La recolecció prematura.
  4. Les grans distàncies que recorren els aliments.

Considerem molt important  retindre i difondre el que diu Lola Raigón en aquest vídeo, donat que aquestes evidències, ni la industria, ni els gran distribuïdors, ni tan sols les autoritats de l’administració tenen interés en que es coneguen. Ací sólament el consumidor/a i el productor/a de proximitat podem canviar les coses, ningú no va a fer res si no ho fem nosaltres.

Les raons ací exposades estàn  avalades desde el punt de vista científic i són conegudes.

😉